ESTÀ PERMÈS IMITAR

Fusionar trossos o parràgrafs de diferents textos de diferents estils fins aconseguir un text propi.



Comentaris tancats a ESTÀ PERMÈS IMITAR

A l’aeroport

L’endemà al matí s’hauria retrobat amb la seva filla.

L’hauria abraçada fort i li hauria dit, amb llàgrimes als ulls, com l’havia trobada a faltar.

Li hauria explicat la necessitat que sentia, des que ella va marxar a Argentina amb els avis, d’acaronar aquella nina rossa que va oblidar-se dins l’armari. 

Li hauria confessat que, moltes nits de solitud i llàgrimes, s’havia tombat damunt del seu llit de nena per observar l’habitació tal com ella l’havia observada quan vivien plegades.

Li hauria dit que feia temps que ja no suportava veure les mares que anaven a buscar els fills a escola.

Li hauria explicat el greu que li sabia no veure-la crèixer.

Li hauria dit que, des que va marxar, la seva vida estava feta de records i la resta, era buidor.

Però no va dir-li res de tot això.

La pantalla informativa de la terminal dos de l’aeroport de Barcelona repetia, una i altra vegada, el maleït missatge: Vol anul·lat.

Alhora, a l’aeroport de Buenos Aires, apareixia la mateixa informació. De moment, era l’únic que les unia.



Comentaris tancats a A l’aeroport

BIOGRAFIA FANTÀSTICA

 

Comencem el 2011 amb màgia. Us proposo escriure la biografia d’un ésser fantàstic. Endavant i bon any!!



Comentaris tancats a BIOGRAFIA FANTÀSTICA

EL MÈTODE

L’Elsa Turró s’havia acostumat a allunyar-se dels aparadors de les botigues, dels vidres nets, dels miralls, dels electrodomèstics reflectants i fins del retrovisor del seu utilitari. De fet, evitava qualsevol objecte que li retornés la pròpia imatge. Per maquillar-se, però, havia d’utilitzar al mirall. I llavors s’obligava a mirar. El nas una mica punxegut i inclinat lleugerament cap a l’esquerra, els ulls junts i vivaços, les celles primes i el front ample de la  mare. Des de ben petita l’Elsa se sabia posseïdora d’ uns trets facials absolutament harmoniosos, fins i tot bonics, però actualment no se’n sentia  gens orgullosa. Succeïa més aviat el contrari. A causa de la seva professió, que d’altra banda adorava, la imatge del seu rostre la turmentava en gran manera.  

Tot va començar uns mesos enrere, quan un professor associat li va oferir una feina de psicòloga en el Departament d’Afers Interns. L’Elsa, que tot just acabava de llicenciar-se, no se’n sabia avenir. Durant la carrera les seves qualificacions sempre van ser mitjanes i, a diferència d’alguns companys i companyes que actualment ja ocupaven càrrecs de confiança en el Govern, mai no va  aconseguir fer cap contacte important.  No hi havia res, i més tenint en compte com funcionava el mercat laboral, que la induís a creure que trobaria feina tant fàcilment.   

– És una feina sense cap risc – va dir-li el professor – Tu els veuràs els rostres però ells a tu no. I només caldrà que anotis minuciosament els trets comuns. D’altra banda, no hauràs de decidir res, de la feina bruta ja se n’encarregarà la Justícia-.  

L’Elsa, que era una persona impulsiva i ambiciosa, no va dubtar a aprofitar el cop de sort. Ni tant sols va plantejar-se els motius pels quals el professor li havia ofert la feina precisament a ella. Senzillament va confiar en la fortuna i va consentir.   

Durant les primeres setmanes va realitzar la tasca amb entusiasme, enlluernada pels diners que ingressava a final de mes i convençuda de poder  canviar el món. El Mètode era senzill. Primer va analitzar el rostre de totes les assassines i assassins condemnats a mort del país (creieu que en aquells temps i amb aquell govern opressor n’hi havia un munt) i va elaborar un retrat exhaustiu de cadascun. Posteriorment, va cercar les característiques comunes i d’aquesta manera va obtenir el rostre criminal prototípic. I aquí finalitzava la  feina més important. A partir de llavors només havia d’anar actualitzant i ampliant l’arquetip. Fins i tot, com que li sobraven hores, va introduir la vessant psicològica, tasca molt més adient a la seva formació acadèmica i als seus interessos professionals.    

Després, amb l’arquetip a la mà, haurien de ser els peritatges judicials els qui decidissin què fer amb els homicides venidors. Donar valor de prova a la similitud amb el rostre prototípic, en cas que n’hi hagués, o no fer-ho sols havia de dependre de la Justicia. Ella quedava eximida de tota responsabilitat.    

Uns mesos més tard, l’Elsa, que havia contemplat el rostre de tants criminals, se sentia incòmoda de mirar-se en un mirall.  No podia evitar trobar concidències en la fesomia, encara que fossin molt vagues. Prou que s’esforçava a pensar que eren dèries seves però durant les hores següents a la presentació d’un informe facial en un judici o fins d’una entrevista rutinària, la imatge d’un nas inclinat cap a l’esquerra, punxegut o d’uns ulls junts o vivaços l’aturmentaven a més no poder.  

Per tal d’alliberar-se de qualsevol facció sospitosa va decidir sotmetre’s a diverses operacions de cirurgia plàstica.  Atès que la doctora que havia d’operar-la era partidària d’un estricte codi ètic va veure’s obligada a explicar-li fil per randa el seu cas per tal de convèncer-la de la fatal necessitat d’entrar a quiròfan.   

Finalment l’Elsa va obtenir un nas recte i sense inclinacions, uns ulls separats i unes celles un xic més poblades. Immediatament va sentir-se alleugerida. Per fi  tenia un rostre que no guardava cap semblança amb el del criminal tipus.  Ja podia tornar a emmirallar-se sense temor.  

Un vespre, mentre retornava a casa, un pensament fosc l’envaí. I si la cirurgiana ho explicava tot? Ara, que per fi podria dedicar-se a la seva feina sense recels, no podia permetre’s el luxe que tot s’esguerrés. Si el món descobria l’existència del Mètode aquest se n’aniria en orris. Ella es quedaria sense feina i, com que no tenia contactes, ningú no la voldria contractar. A més a més hi havia la funció social. Quantes vides havien salvat pel fet d’eliminar els condemnats i condemnades tant precoçment ? Abans del Mètode els homicides eren alliberats per manca de proves i  tornaven a matar sense remei, una i altra vegada.  Amb el Mètode, en canvi, la primera víctima sempre era l’última.  

L’endemà, pels volts de les vuit del vespre, l’Elsa va esperar, dins del cotxe, que la cirurgiana acabés la jornada laboral. Va saludar-la i va convidar-la a pujar.  –Anem  a fer un cafè -va dir-li-En agraïment pels serveis prestats-. Abans d’arribar al primer revolt ja li havia tallat la jugular. Va llançar el cos dins un pou, que havia localitzat prèviament, i va tornar cap a casa a descansar. 

L’endemà va llevar-se amb les energies renovades. Va entrar a la cafeteria del costat de la feina, tal com feia cada dia, i va disposar-se a llegir la premsa local mentre es prenia el cafè amb llet.  Just a la primera pàgina apareixia la fotografia de la nova consellera d’Afers Interns. El nas punxegut, lleugerament inclinat cap a l’esquerra, els ulls junts i vivaços, les celles primes i el front ample. L’Elsa va somriure. Quan toqués, li hauria d’explicar el funcionament del Mètode. Qui sap si la dona sabria apreciar la seva utilitat. En cas contrari,  restava el cos de la cirurgiana en el fons del pou.  Només calia  una denúncia i la Justícia emetria el seu dictamen inapel·lable.

Comentaris tancats a EL MÈTODE

ESTRUCTURA DEL CONTE

  Extret de “Iniciació al conte literari” Antologia a cura d’Alfred Sargatal  

El conte (literari modern)  és una narració curta, en prosa, d’assumpte o argument fictici i altament significatiu. Es caracteritza pel fet de tenir una trama senzilla, pocs personatges i detalls, i una acció reduïda a un episodi o un aspecte.

El títol

Pot tenir una significació literal (per exemple, Una tarda per mar, de Joaquim Ruyra); una significació simbólica, o sigui, que fa referencia a una idea (per exemple Invasió subtil, de Pere Calders) o bé mixta, és a dir, alhora literal i simbólica (per exemple L’esperit guia, del mateix autor).

Cada conte, en principi, és autònom i pot ser, per tant, llegit independentment dels altres del llibre o de l’autor. Això no vol pas dir, però, que no hi pugui haver – i de fet sempre hi és- una relació més o menys estreta entre ells. L’autor pot titular els seus reculls de diferents maneres, segons quina sigui la seva intenció: pot fer servir com a títol –cosa molt habitual – el d’un dels contes del llibre, el més significatiu, el primer, el que més li agrada, el que considera que engloba el seu sentit del món o el sentit d’aquella obra en particular. En cada cas concret caldrà analitzar per què.

Actualment és molt habitual trobar llibres de contes que tenen una estructura temàtic o formal unitària, encara que cada un dels contes sigui molt diferent l’un de l’altre. Vull dir que és dóna moltes vegades el cas d’un llibre de contes en què entre ells hi ha un fil conductor, per subtil que sigui, o que cada un dels contes constitueix com una mena de de peça d’un puzzle.

Per tant, ens podem trobar davant un llibre en què es contes estan simplement posats l’un darrera l’altre, per ordre cronològic de redacció, que pot ser des del més recent fins al més llunyà, o a l’inrevés; o bé agrupats en parts, sota un subtítol específic cadascuna, i dins d’questes els contes també en algún tipus d’ordre, temàtic, cronològic o el que sigui.

Motiu, trama i tema

S’anomena motiu en un conte o novel·la l’impuls que empeny el personatge a realizar una determinada acció, o una sèrie d’accions. De fet, és la idea dominant – o les idees dominants- en una obra literària. La trama o argument –en anglés en diuen plot- ha estat descrita així per E.M Forster: “Hem definit un relat com una narració d’esdeveniments ordenats d’cord amb la seva seqüència temporal. Una trama és també una narració d’esdeveniments, posant èmfasi, però, en la causalitat. “El rei va morir i després va morir la reina” és un relat. “El rei va morir i després va morir la reina de pena” és una trama. La seqüència temporal és mantiguda, però el sentit de la causalitat l’eclipsa. O també “La reina va morir, ningú no sabia per què, fins que es va descobrir que havia estat de pena per la mort del rei”. Aquesta és una trama que inclou un misteri, una forma susceptible d’un important desenvolupament. Deixa en suspens la seqüència temporal, i s’aparta tant del relat com li ho permeten les pròpies limitacions. No s’ha de confondre mai l’argument o la trama amb el tema o idea central. L’argument sol ser una historia que es pot resumir, que està en el text. El tema, en canvi, no és explicitat, en general, per l’autor, sinó que és la idea que l’autor vol transmetre però que amaga, per dir-ho així, darrera de la trama.

El tema d’una obra no és pas allò de què aquesta parla sinó la idea central que hi ha latent. Haurà de ser el lector qui la descobreixi. Per això saber llegir no vol dir assabentar-se només de l’argument, sinó saber interpretar, saber veure la idea o les idees que s’amaguen darrera de les històries, les situacions, els diàlegs…

Personatges

Es distingeixen els uns dels altres per la seva importància en el desenvolupament de la narració, per la seva intervenció, per la seva profunditat, per les seves idees, per la seva manera de ser.

Es podrien dividir en dues classes: a) personatges dissenyats o plans b) personatges modelats o rodons.

Els personatges plans presenten una caracterització plena, acabada (només un o dos trets els distingeixen sempre); o bé una caracterització estàtica, és a dir, que cap dels trets que els caracteritzen no canvia des del principi fins al final de la narració. Els personatges rodons són els que contenen una caracterització en relleu, o sigui, que presenten múltiples trets o sovint sorprenen amb actituds insospitades; també poden tenir una caracterització dinámica, quan els seus trets són molts però van essent mostrats en cada fet que realitzen o esdeveniment que afronten.

Tant els uns com els altres poden ser presentats de dues maneres: en bloc, o d’un sol cop, en general només iniciar-se la narració; o bé d’una manera evolutiva, de tal manera que el lector els va coneixent de mica en mica, sobre la marxa de les accions.

Tenint en compte la funció que realitzen en la narració, podem clasificar els personatges en a) personatges nuclears (protagonista i antagonista) b) personatges adjunts o secundaris (els que col·laboren en les accions dels nuclears d’una manera constant) i c) personatges fugaços (aquells que surten en un moment donat, fan un paper molt secundari i desapareixen definitivament de la narració).

El retrat dels personatges pot ser: físic, psicològic, moral, sociològic, o cultural. 

Temps, atmosfera i to

El temps, o sigui l’època i la duració dels fets narrats, es variable.

L’atmosfera és la sensació o estat emocional que predomina en el conte; pot ser de misteri, d’angoixa, de violènci, de pau etc.

El to revela l’actitud de l’autor davant d’allò que està presentant, mostrant, pot ser, per exemple, humorístic, didàctic, satíric, idealitzant…

Estructura

En tot conte es pot constatar una estructura, formada per una introducció, un desenrotllament i un desenllaç. Aquesta seria l’estructura tradicional, a partir de la qual molts autors juguen manipulant-la i desconjuntant-la de diverses maneres. Pel que fa al desenllaç, concretament, pot ser tancat o obert. El fet que sigui obert no vol pas dir que el desenllaç és arbitrari o al gust de les conveniències del consumidor. El contista ens proporciona al llarg del conte totes les claus perquè la nostra interpretació vagi en una direcció determinada: l’únic que hem de fer nosaltres, els lectors, es obrir la porta.

Comentaris tancats a ESTRUCTURA DEL CONTE

SOBRE EL CONTE EN PROSA

 

Si em demanaven que designés la classe de composició que, després del poema tal com l’he suggerit, satisfaci millor les demandes del geni, i li ofereixi el camp d’acció més avantatjós, em pronunciaria sense vacil·lar a favor del conte en prosa tal com el practica aquí el señor Hawthorne. Em refereixo a la narració curta la lectura de la qual comporta entre mitja hora i dues. Atesa la seva llargària, la novel·la corrent és objectable per les raons ja assenyalades en substància. Com que no pot ser llegida d’una sola tirada, es veu privada de la immensa força que es deriva de la totalitat. Els esdeveniments del món exterior que intervenen en les pauses de la lectura, modifiquen, anul·len o contraresten en major o menor grau les impressions del llibre. Basta interrompre la lectura per destruir l’autèntica unitat. El conte breu, en canvi, permet  a l’autor de desenrotllar plenament el seu propòsit, sigui quin sigui. Durant l’hora de lectura, l’ànima del lector està sotmesa a la voluntat d’aquell. I no actúen influències externes o intrínseques, resultants del cansament o de la interrupció. Un artista literari hábil ha construit un relat. Si és prudent, no haurà elaborat pas els seus pensaments per tal de situar els incidents, sinó que, després de concebre acuradament un cert efecte únic i singular, inventarà els incidents, combinant-los de la manera que millor l’ajudi a aconseguir l’efecte preconcebut.Si a la seva primera frase no tendeix ja a la producció de l’esmentat efecte, vol dir que ha fracassat en el primer pas. No hi hauria d’haver ni una sola paraula en tota la composició que no tendís, directament o indirecta, a ser aplicada al designi preestablert. I amb aquests mitjans, amb aquesta cura i habilitat, s’aconsegueix per fi una pintura que deixa en la ment del contemplador un sentiment de plena satisfacció. La idea del conte ha estat presentada sense màcula, ja que no ha sofert cap pertorbació; i és quelcom que la novel·la no pot aconseguir mai. La brevetat indeguda és aquí tan recusable com en la novel·la, per això encara més cal evitar l’excessiva llargària.

Ja hem dit que el conte té una certa superioritat, fins i tot sobre el poema. Mentre que el ritme d’aquest últim constitueix un ajut esencial per al desenvolupament de la més alta idea del poema – la idea de la Bellesa-, les artificialitats del ritme formen una barrera insalvable per al desenvolupament de totes les formes del pensament i l’expressió que es basen en la veritat. Alguns dels millors contes són contes basats en el raonament. I per això aquestes composicions, malgrat que no ocupin un lloc tan elevat en la muntanya de l’esperit, tenen un camp molt més ampli que no pas el domini del simple poema. Els seus productes no són mai tan rics, però sí infinitament més nombrosos i apreciats per la majoria de la gent. En resum, l’escriptor de contes en prosa pot incorporar al seu tema una variadíssima gamma de modes o inflexions del pensament i de l’expressió (el raonament, per exemple, el sarcàstic, l’humorístic), que no sols són antagònics a la naturalesa del poema sinó que estan prohibits per un dels seus més peculiars i indispensables elements: fem al·lusió, és clar, al ritme.  Podria afegir-se aquí, entre parèntesis, que l’ autor que en un conte en prosa apunta a allò purament bell, es trobarà en obert desavantatge, ja que la Bellesa pot ser més ben tractada en un poema. Això no passa amb el terror, la passió, l’horror o multitud d’altres elements.

EDGAR A. POE

Comentaris tancats a SOBRE EL CONTE EN PROSA

Descobrir els nostres escrits

 

No cal que perdem el temps mostrant els nostres textos a lectors que no s’ho mereixen. Cercar el públic adequat és un estímul per escriure.

Els millors candidats acostumen a ser les persones que també escriuen ja que valoren els nostres textos a nivell de comprensió i també poden aportar-nos noves idees.

Si oferim els nostres textos a un mateix lector el benefici serà doble ja que podrà assenyalar-nos els canvis (positius i negatius) a mesura que avança pàgines.

Igualment hem de procurar no deixar-nos convèncer per aquelles persones a les quals tots els nostres escrits els semblen meravellosos. És evident que no ho són. Cal cercar l’objectivitat.

De vegades hi ha grups d’escriptura a la nostra ciutat o població. És una bona idea descobrir si al centre cívic, ajuntament, escola d’adults…  es realitza alguna activitat relacionada amb l’escriptura ( o la lectura) i decidir si ens interessa formar-ne part o no.  

Comentaris tancats a Descobrir els nostres escrits

JOSE SARAMAGO

 PER SEMPRE MÉS SARAMAGO (1922- 2010)

 

“La normalitat, no cal dir-ho, és, purament i senzillament, morir-se quan ens arriba l’hora. Morir-se i no posar-se a discutir si la mort ja era nostra de naixença, o si només passava i li havia agafat la dèria de fixar-se en nosaltres. Als altres països la gent continua morint-se i no sembla que els seus habitants siguin més infeliços per aquest fet. Al començament, com és natural, hi va haver enveges, hi va haver conspiracions, es va donar algún cas de temptativa d’espionatge científic per descubrir com ho havíem aconseguit, però, en vista dels problemes que des d’aleshores ens han caigut al damunt, creiem que el sentiment de la generalitat de la població d’aquests països es pot traduir amb aquestes paraules, De quina una ens hem salvat (…).” Les intermitències de la mortJosé Saramago   

Què passaria  si la mort deixés d’existir?

Què passaria si la ceguesa fos una malaltia contagiosa?

Què passaria si les persones estiguéssim duplicades?

Se m’acut que Saramago, quan cercava inspiració per les seves obres, jugava a “Què passaria si… ?”, com un infant que, per respondre la pregunta, inventa esborrajades històries fins a la sacietat.

Malauradament els homes i les dones acostumem a abandonar aquests entreteniments, juntament amb les pilotes i els cavallets de cartró, dins caixes que mai tornarem a destapar i  s’ompliran de pols fins a esmicolar-se.  

Novel·les com  “Les intermitències de la mort”,  “Assaig sobre la cegesa” o “L’home duplicat” em retornen el gust que sentia per les històries fantàstiques , de manera natural, quan era petita.  

 

Premi Nobel

Comentaris tancats a JOSE SARAMAGO

LA SECTA DE CANDES

 L’any 1986 Candes era un poble d’aproximadament 100 habitants, sense platja ni muntanya, que conservava l’antic encant de les petites poblacions  de la Catalunya central. Allà, la gent vivia sense pressa ni gaires maldecaps però, en contrapartida, havia renunciat a les emocions i a les grans gestes. Els pocs joves que el patien frisaven per marxar a la ciutat i els molts vells que el gaudien no haurien abandonat aquelles terres per res del món.  

Per aquest motiu tothom va estranyar-se  quan, una nit d’octubre, van desaparèixer quatre àvies. Veïns i familiars van cercar-les per tot arreu però, al cap de set dies sense trobar-ne cap rastre, van desistir.  Finalment, tenint en compte l’edat avançada de les dones, van  donar-les per finades.   

Transcorreguts 3 mesos, quan ja gairebé s’havia oblidat l’episodi, va succeir el més inesperat. Van desaparèixer vuit ancians més. Aquesta vegada els habitants de Candes van començar a angoixar-se. La gent parlava dels fets, els rumors creixien sense mesura i els vells es tancaven a casa i es feien acompanyar de familiars propers.  

L’alcalde va  plantejar la qüestió a la policia de la capital i aviat el poble va omplir-se d’agents, tant uniformats com de paisà, que, a parer de molts ciutadans, feien més nosa que servei. Finalment un inspector va assenyalar una secta, amb les instal·lacions als afores de Candes, com a responsable de les intrigants desaparicions.    

La primera pista va proporcionar-la  la senyora Rita, una dona de 78 anys que afirmava que una noia jove i estrangera li havia convidada a casa seva i li havia promés que podia regalar-li la vida eterna. – El cos morirà però l’ànima viurà per sempre si s’uneix a nosaltres-  va dir-li. En sentir allò, la senyora Rita va espantar-se sobiranament ja que la darrera cosa que desitjava era convertir-se en una ànima en pena, sense coneguts vius i aliena a les inevitables transformacions de la societat. Després de negar-s’hi amb fermesa, va fugir del lloc com una esperitada i va anar directament a la polícia.     

Davant d’aquesta declaració tant sorprenent l’inspector va començar a vigilar les instal·lacions, la pressumpte delincuent, els diversos ancians que entraven i sortien de la finca i va concloure que realment es tractava d’una secta destructiva. A partir d’aquí tot anà molt ràpid: van detenir a la jove estrangera, van clausurar l’edifici i van retornar un munt d’avis i àvies desorientats a les seves famílies.  

Gràcies a aquest desafortunat incident Candes va fer-se visible per tot el món i alguns programes de televisió, que volien aprofitar la momentània popularitat del poble per incrementar també momentàniament els seus índexs d’audiència,  van entrevistar a les persones afectades i van omplir-los les butxaques de diners. Com que gairebé tots els implicats passaven dels 75 anys, foren els fills, filles, néts i nétes els qui realment gaudiren del capital i  el primer que van fer fou marxar cap a ciutat. Al cap de dos anys, el cens de la població va reduir-se dràsticament  i al cap de cinc anys el poble va quedar desert.   

I així fou com Candes deixà de ser un acolllidor llogaret de la Catalunya central per convertir-se en un genuí poble fantasma, amb tota mena d’espectres que, profundament penedits de la decisió que van prendre en el passat, vagaven pels carrerons humits carents de  rumb i desitjosos de desaparèixer d’una vegada per totes.

Mentrestant, en un psiquiàtric de Madrid, una jove estrangera insistia en regalar la vida eterna a qui la desitgés.

Comentaris tancats a LA SECTA DE CANDES

Per què escrivim?

 

 – Per divertir-nos, per jugar amb les paraules: combinar-les, trencar-les, ordenar-les i desordenar-les.

– Per assolir la immortalitat

– Per comprendre’ns a nosaltres mateixos ja que, verbalment, no aconseguim expressar allò que desitgem o sentim. A més a més, allò escrit pot rectificar-se en canvi allò oral, no.

– Per corregir la pròpia vida

– Per completar o inventar els móns que desitjàvem tenir i no vam aconseguir-ho. Reconstruim a cada pàgina allò que no hem pogut viure.

– Per comunicar-nos i descobrir als lectors coses que no sabien.    

– Per resoldre conflictes. Escriure és una activitat semblant a sommiar.

– Per entretenir al lector

– Per guanyar diners (compte, la majoria d’escriptors han de fer moltes altres activitats per subsistir).

Comentaris tancats a Per què escrivim?