L’ECO DE LA VIDA I LA MORT

El primer cop que va sentir la seva presència fou durant una classe de ciències naturals, just quan cursava el quart curs d’educació bàsica a Oldenburg. La Helen seia sola, en un pupitre proper a la finestra, escoltant amb desgana com la professora explicava el procés de formació de la Serralada del Jura. Estava distreta, pensant en el malaguanyat dia assolellat que transcorria a l’altra banda de les parets de l’escola, quan va notar alguna cosa estranya. De sobte la veu de la professora, a la qual estava tant avesada, va canviar. La Helen s’afanyà a aixecar la vista però ja fou massa tard per veure la transformació.
La professora havia desaparegut però, en canvi, hi havia una senyora més jove, aproximadament d’uns vint-i-cinc anys, vestida amb roba estranya i calçada amb ballarines daurades, que es bellugava ansiosament d’un costat a un altre de l’aula. Va ser-hi durant uns breus minuts, no més de 4 o 5, i va parlar-los d’un cometa que acabava de descobrir. L’explicació fou era rica i acurada però massa rigorosa perquè la Helen pogués comprendre-la. El que sí va copsar ràpidament fou l’entusiasme que reeixia de les seves paraules.
Després fou com si la imatge s’anés esborrant , poc a poc, fins a convertir-se en un punt de llum cada vegada més petit i desaparèixer. Al cap d’un instant la professora tornava a parlar de la Serralada com si res no hagués passat i la Helen va oblidar el succés de manera espontània, talment com acostumen a fer els infants.

La segona experiència amb el fenomen sorgí quan la Helen tenia aproximadament 14 anys. El personatge era el mateix, una altra vegada la senyora de les ballarines daurades, bastant més envellida. Aquest cop estava irritada, com si una injustícia immerescuda, encara sense pair, l’estigués castigant. Alçava els braços compulsivament i es posava les mans al cap. –Això és injust, com si no hagués demostrat la meva capacitat! Com si jo no valgués més que tots aquests! – bramava en alemany.
Aquest cop la Helen també va presenciar l’escena de manera vívida però, a més a més, va percebre l’estat d’ànim de la dona, que era de ràbia intensa. Alguna cosa havia canviat des de la primera aparició i no era només l’enteniment de la Helen. Ara tot li semblava més real, com si ho visqués en la pròpia pell. Tant bon punt la imatge va difuminar-se la Helen va sentir alleugerida però durant tota la nit no va poder deslliurar-se de la intensa angoixa que li oprimia el pit.

No fou fins la tercera aparició que la Helen va entendre el que estava succeint. Tenia 26 anys i estava a punt de parir una nena. Tenia la visió emboirada i el cos calent, massa calent , va sentir que deia la metgessa que l’atenia. I allà, a l’altra banda del llit, estava ella. És deia Maria Winkelman i va néixer pels volts de 1670. Agonitzava en el llit de mort. No tenia por. Esgotament sí però també alliberament i placidesa. I això fou el què va sentir la Helen mentre la seva sang s’escolava entre la roba del llit, enduent-se-li la vida sense contemplacions.

Abans de marxar, la Helen va comprendre que les emocions humanes tenen un eco i que, si són autèntiques, poden unir mons i temps. Llavors va saber que la seva filla mai no estaria sola. Va vessar una llàgrima i va desaparèixer.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.